Un tracte just per viure millor | Nicolau Calabuig

Les persones que matinem cada dia i alcem la persiana amb l’esperança de tindre un bon dia a classe, a la fàbrica, a la tenda, el bar, l’oficina, l’hospital o buscant treball, tenim una sèrie de necessitats bàsiques per a les quals, sovint, requerim l’ajuda de les institucions públiques.

Molta gent ha de fer un ús diari de les nostres carreteres o trens per poder desplaçar-se al seu lloc de faena o transportar els productes que fa la seua empresa. D’altres, acudim dia a dia a formar-nos als nostres centres educatius, per tal  de llaurar-nos un futur que somiem ple d’oportunitats i capacitat per construir projectes de vida digna i plena. I de vegades, totes i tots podem caure malalts i necessitem acudir als nostres hospitals i centres de salut públics per tal de rebre una atenció adequada que ens cure en igualtat de condicions. A més, la vida ens pot conduir a nosaltres o els nostres familiars a situacions diverses, on passem a dependre permanentment de l’ajuda d’altres per poder realitzar les funcions vitals més bàsiques.

Totes i tots, amb les nostres il·lusions, pors, projectes i preocupacions, busquem viure amb la màxima felicitat i qualitat de vida possible. Una qualitat de vida que, en el món actual i per a qualsevol ciutadà/na europea, podria basar-se, per exemple, en tres ingredients primaris: la salut, l’estima de la gent més propera i els suficients recursos per viure dignament. Fins ací, tot són obvietats.

Però, si analitzem des d’una perspectiva realista i contextualitzada la cobertura de les necessitats enumerades anteriorment, podem trobar-nos amb una sorpresa: els cinc milions de valencians i valencianes comptem amb menys capacitat que els habitants d’altres territoris d’Espanya per assolir eixa qualitat de vida. El sistema de finançament autonòmic i les inversions públiques territorials, pels quals l’Estat distribueix els recursos que recapta dels impostos procedents de l’esforç de tota la ciutadania, és el mecanisme pel qual se’ns nega la possibilitat de tindre la mateixa qualitat de vida que els habitants d’altres parts d’Espanya.

Els valencians i valencianes som l’única autonomia de l’Estat que tenint una renda per càpita inferior a la mitjana estatal, aportem a les arques estatals com si estiguérem per damunt, és a dir, que sent pobres paguem com a rics. D’esta manera, l’Estat ens condemna a unes contribucions fiscals injustes i desproporcionades que ens aboquen a la inviabilitat econòmica: amb els recursos que rebem per part de l’Estat, la Generalitat sols pot fer front al 80% de la despesa en Sanitat i Educació. Així, ens obliguen a endeutar-nos cada dia més per poder pagar tota la resta de competències autonòmiques: Polítiques Socials, Promoció Econòmica, Sostenibilitat, Justícia, etc.

A tot açò, se suma el dèficit en inversions al nostre territori què anualment ens imposen els distints governs centrals a través dels Pressupostos Generals de l’Estat. Així, sent la nostra autonomia un 11% de la població espanyola, mai rebem un percentatge d’inversions d’acord al nombre d’habitants, cosa que suposa l’etern endarreriment d’infraestructures vitals per a la nostra economia productiva, com el Corredor Mediterrani. Per si fóra poc, quan el nostre representant al Congrés dels Diputats, Joan Baldoví, presentà més d’un centenar d’esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat per millorar les inversions al nostre territori (entre les quals es trobava la modernització de la línia de tren Xàtiva-Ontinyent-Alcoi), el PP i Ciudadanos les van tombar una darrere d’altra.

En conclusió, els valencians i valencianes som un poble dinàmic, treballador i emprenedor amb la capacitat de tirar endavant, però no podem continuar acceptant un tractament econòmic injust i inexplicable des de qualsevol perspectiva amb un mínim de trellat. No volem ser més que ningú, però tampoc menys. No demanem la lluna: volem un #TracteJust. Totes i tots junts, des de la màxima unitat i cohesió, haurem d’intentar fer-nos entendre. Ens juguem el futur.

Nico Calabuig i Serna

Portaveu comarcal de Compromís

Arxivat en: Economia i Ocupació, Opinió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *