Lluitem per normalitzar una situació | Gonzalo Borredà

Un 17 de maig de 1990, l’Assemblea General de l’OMS va eliminar l’homosexualitat de les llistes de malalties mentals. Aquella data va significar una fita important per als i les que lluitaren pels drets del col·lectiu LGTBI. Enguany, 17 de maig de 2017, vint-i-set anys després, la lluita continua amb més força que mai, perquè encara ens queda un llarg camí per recórrer.

Lluny d’una plena igualtat i una forta visibilització del nostre col·lectiu, ens trobem de front amb les dades; sols el 2016 l’Observatori Català Contra l’Homofòbia va registrar 84 incidències (una xifra que segurament augmentaria si contàrem els quatre mesos que l’observatori va haver de romandre tancat) enfront de les 113 incidències registrades el 2015. Si desglossem aquestes dades, podem destacar que un 30,9% de les incidències són agressions físiques, verbals i assetjament, un 13,1% és assetjament escolar LGTBI-fòbic i un 11,9% són produïdes en l’àmbit institucional. Això pel que respecta a Catalunya, si ens fixem en la Comunitat de Madrid, trobem un total de 240 incidents d’odi, 316 víctimes registrades i 59 incidents denunciats, és a dir, sols un 25% dels incidents arriben a mà de la policia. Però, i la resta? I eixe 75% d’incidents que no són denunciats? Doncs bé, a dia de hui la por que envolta a molts i moltes persones homosexuals és tan gran que impedeix dur a terme una denúncia cap al seu agressor/agressora.

Ens trobem vint-i-set anys després de la retirada de l’homosexualitat com a malaltia mental amb la mateixa por que moltes i molts han passat molt abans que nosaltres, aquells i aquelles que en l’època de la dictadura feixista eren perseguits i perseguides, considerats i considerades delinqüents i que fins i tot alguns i algunes visqueren el seu propi infern a la presó de Tefía, o els i les que foren marcades per un triangle invers de color rosa als camps de concentració nazi. Fins a 70 països ens persegueixen per la nostra orientació sexual, trenta-huit d’aquests tenen penes de presó i huit d’ells pena de mort (Aràbia Saudita, Mauritània, Sudan, Iran, Iemen, algunes regions de Nigèria, Somàlia i Iraq), com recentment vam poder veure als mitjans de comunicació amb el cas de Jimena Rico i la seua parella Shaza Ismail, perseguides pel pare d’aquesta. No cal anar tan lluny per a veure casos de LGTBI-fòbia; recentment Cristopher Benitez i la seua parella van ser expulsats d’un centre comercial de Fuenlabrada, el motiu? Anar agafats de la mà, una cosa irrespectuosa que no complia les normes del centre.

Seguim patint allò que molta gent creu que hem deixat enrere, però la realitat és ben diferent. Necessitem la lluita i la visualització del col·lectiu LGTBI per a normalitzar una situació que ja hauria d’estar- ho. La Llei integral Trans, aprovada recentment a les Corts Valencianes amb els vots a favor de tots els grups polítics, excepte el Partit Popular, és el fruit de més de dos anys de negociacions per part dels col·lectius valencians Lambda, Ampgyl, Chrysallis, Fundación Daniela i Diversitat per aconseguir que es reconega a les persones trans com persones amb igualtat de drets i oportunitats, així com la recent creació de l’Observatori Valencià Contra els Delictes d’Odi per LGTBFòbia, impulsat pel col·lectiu alacantí Diversitat, el qual xifra en un centenar les incidències en el 2016 al País Valencià, són la llavor per un futur d’igualtat i de visibilització, on deixem enrere prejudicis, campanyes que fomenten la LGTBI-fòbia junt amb articles publicats en periòdics o diferents tertúlies televisives que donen ales a eixa persecució, recollides de firmes contra la llei del matrimoni homosexual, o notícies d’agressions homòfobes a la premsa com les que tingueren lloc el passat estiu ací a Ontinyent, o en la festivitat del 9 d’octubre a València.

Perquè nosaltres no hem fet res dolent, nosaltres també som mestres, psicòlegs, metgesses, forners, periodistes… Nosaltres també tenim família, amistats, ens agrada fer esport, anar al cine, al parc… En definitiva, com a totes i tots ens agrada: viure sense ser senyalats i senyalades, sense patir el rebuig de la societat, perquè senyores i senyors, si de l’únic delicte del qual em poden acusar és d’estimar a la meua parella, no pararé, seguiré lluitant per la nostra igualtat, per la igualtat de totes i tots i perquè la gent que vinga darrere no tinga gens de por en acceptar-se i viure tal com és. Perquè no hi ha millor compromís que ajudar aquells i aquelles que ho necessiten amb polítiques valentes, perquè no hi ha res com acceptar-se i estimar-se a un mateix. Juntes i junts ho aconseguirem, feliç 17 de maig i feliç lluita pels nostres drets.

Gonzalo Borredà Sanz
JovesPV – Compromís Ontinyent

Arxivat en: Joves, Llibertat i Igualtat, Opinió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *